Els Masovers

La nissaga

El primer propietari del Mas de Burot és Vicent Roig Barberà, el Negre, que rep en herència, del seu pare Vicent Roig Mulet (1828-1883), una part de la finca de la vall de Blanco l'any 1880. És on construeix el Mas del Negre, després conegut com el Mas de Burot, que apareix documentat per primer cop el 1897.

El cognom Roig ha estat freqüent a Orta. La branca que fundà i inicià la masoveria a la vall del Blanco té els seus orígens el 1842 al mas de Sotorras, situat a la partida dels Reguers, on el cap de família era Vicent Roig, casat amb Paula Mulet i amb diversos fills, entre ells Vicent. És probable que vingués a fer de masover des d'un altre terme veí, de la part alta del Matarranya o de la zona dels Ports de Morella.

Als voltants del 1854 Vicent Roig Mulet, el fill, es casa i abandona el Mas de Sotorras per fundar el Mas de Blanco. El masover es casa amb Sabina Barberà Aguilà, natural d'Arnes, i tenen tres fills. El segon, també de nom Vicent, neix el 1858 i és qui rebrà en herència la part de la finca. Aquest, a la vegada, es casa amb Manuela Sebastià Andreu, també masovera, originària del mas de Vinyals.

Ells i els seus set fills són la primera família que tenen com a llar el Mas de Burot, que s'hauria construït entre 1889 i 1897. Com era habitual a l'època, la mortalitat infantil era molt present i tres dels set fills no arriben a l'edat adulta.

Dels Roig als Lleonart

Per circumstàncies diverses, l'herència va passar a una de les filles de la família, de nom Rosa. El 1915 es casaria amb Joan-Baptista Lleonart Asensio, de casa Burot. Ambdós es van conèixer de tenir terres partint a la vall. Els Lleonart tenien un tros de terra amb un maset entre el camí dels Ports i les Gronses, propietat que encara avui conserven els seus descendents.

La família creix al Mas de Burot amb dos fills, Francisco, el 1917, i Baptista, el 1920. Francisco era el primogènit i per tant l'hereu del mas. Treballà de pastor als Ports fins a principis de la dècada dels 60, quan l'Ajuntament dificultà la ramaderia als boscos del comú. El seu germà Baptista es dedicaria a l'agricultura, vivint al mas fins als 18 anys,. Acabada la Guerra Civil i el Servei Militar Obligatori -tot plegat s'hi va estar 6 anys- es va casar amb l'Emilia Navarro (1921-1988). Va viure sempre al poble, a la casa dels seus pares, a l'actual avinguda Generalitat, immoble que segueix en propietat dels seus descendents.

Els tres pastors del Mas de Burot han estat els següents:

1896-1913 Vicent Roig Barberà
1915-1942 Joan-Baptista Lleonart Asensio
1942-1960 Francisco Lleonart Roig.

En alguns períodes, entre ells del 1936-1942, la Rosa Roig Sebastià en absència dels seus fills també va fer de pastora.

*Informació facilitada per 'El Mas de Burot. Història social i econòmica' de Salvador Cardó Sabaté 2016).

Pastors i agricultors

El Mas de Burot fou ramader des dels seus orígens. Els pastors van optar per formar ramats de cabres, l’espècie més adient per adaptar-se a un medi accidentat, amb abundància de cingles i barrancs com és el cas dels Ports i amb una dieta més basada en l’herba de les pastures.

L’activitat ramadera es limitava als mesos d’estiu, les inclemències meteorològiques: pluja, neu, gelades, boires... feien que tinguessin que traslladar-se buscant zones més temperades. Els pastors que tenien els masos dintre del massís –que no eren tots-, no comptaven amb la suficient extensió per alimentar el ramat, per tant, necessitaven pastures alienes i es veien necessitats de pasturar als boscos del comú. L’Ajuntament, anualment subhastava les pastures. Per aconseguir els drets de pastura tots els ramaders s’agrupaven i elegien un representant que concursava per adjudicar-se els herbatges.

En la majoria de casos, els pastors no tornaven al mas al fer-se fosc, molts feien nit en un altre mas, o en una cova o una balma, anaven movent-se per indrets allunyats del seu mas i tant sols hi passaven una o dos vegades a la setmana per avituallar-se.

L’activitat ramadera del Mas de Burot s’inicia el 1896.. Hi ha un clar predomini del cabrum, en els inicis, del 1897 al 1903- el ramat era mixt amb algunes ovelles. Del 1904 al 1916 tots els caps eren cabres. Del 1917 al 1920 no consta als arxius municipals cap ramat. Durant el període de la Guerra Civil i primers anys de la postguerra predominen les ovelles, ja que Francisco i el Baptista van ser reclutats al front i posteriorment, és el cas del Baptista, acabada la guerra va haver de fer un llarg servei militar.

Durant aquesta època, i a causa de la dificultat que suposa als seus pares els desplaçaments pel massís, els era més fàcil mantenir un ramat d’ovelles i pasturar-les pels voltants del mas. El 1943, el mas torna a la normalitat, el nombre de caps ja és considerable i es va mantenir estable fins a principis del seixanta, quan els pastors es van veure obligats a abandonar les pastures dels Ports. Durant la postguerra el Mas de Burot va ser un dels principals ramaders de cabrum del terme d’Orta.

El cultiu de les terres
Les terres que envoltaven el mas eren poques i en petites faixes, l’extensió de terrenys cultivables no donava per sustentar a una família. Segons Baptista Lleonart cultivaven: blat, olives, vinya i ametllers. Era una agricultura per al consum familiar, i malgrat tot tenien compraven productes destinats al ramat, com l’alfals a Vall-de-Roures.

El mas tenia dos indrets on feien hort, l’un era al mateix barranc del Salt, dintre de les propietats del mas, aprofitaven l’aigua de la font Paülsenca. L’altre el tenien més allunyat, però dins dels Ports. El producte principal eren les pataques.

Al mas hi tenien gallines, pollastres, conills i, segons les èpoques, un o dos porcs. Pel que fa a l’apicultura comptaven amb tres o quatre caixes d’abelles. No van practicar la caça, ni d’escopeta ni de rateres.

*Informació facilitada per ‘El Mas de Burot. Història social i econòmica’ de Salvador Cardó Sabaté (2016).

L’abandonament

L’Ajuntament d’Horta de Sant Joan havia venut terrenys al massís dels Ports a particulars, privatitzant d’aquesta manera els boscos comunals, entre els segles XVIII i XIX. Tanmateix a la dècada del 60 del segle passat es va viure el procés invers. Amb col•laboració de Patrimonio Forestal de l’Estado, s’inicià un procés d’adquisicions d’aquells enclavaments que segles enrere l’ajuntament havia adjudicat a particulars.

Per aconseguir-ho van prohibir la ramaderia -el 1962 el veto era total-, i l’autorització a fer tales forestals als propietaris privats. La severa gelada de 1956 castigà enormement els arbres de les zones conreades del massís. Tot plegat va contribuir al despoblament dels Ports i a convertir l’Ajuntament en el principal propietari forestal de la circumscripció de Tarragona.

Cap a finals de la dècada dels 60, tot el procés d’adquisicions municipals havia finalitzat, només quedaven dos enclavaments que seguien en propietat privada: la Franqueta i la Vall de Blanco amb els seus tres propietaris i els seus masos respectius: Blanco, Burot i Curassana.

Dues vendes
El Francisco Lleonart vengué a l’Ajuntament les seves propietats en dos fases, la primera el 1965 i la segona i definitiva el 1976.

Amb autorització de la seva mare, Rosa, el 15 de gener de 1965 va vendre un tros de la finca, de vuit hectàrees. Durant la dècada dels 70 l’Ajuntament no comprà ni estava interessat en cap tipus d’adquisició, les polítiques havien canviat en comparació amb les dels anys 60. Un any després de la mort de mare, però, el 28 d’octubre de 1976, Francisco va vendre a l’Ajuntament el mas i les terres que l’envolten, unes vuit hectàrees més.

Anys enrere, i expulsat dels Ports, pastors com el Francisco es van veure obligats a pasturar en altres espais, en el seu cas al terme d’Arnes, on arribà a un acord amb el conegut com a ‘Don’, un terratinent d’Arnes, amb qui ajuntà el seu ramat. Al cap d’uns anys, vengué el seu ramat a Rogelio d’Alfara, qui li comprà a canvi de vendre-li també el gos. Tornà a Orta amb una petita rabera de la seva mare i va tenir un corral al Raval de l’Hospital, amb un ramat d’ovelles. Finalment va marxar al mas del Gaire, a les envistes de Lledó. Aquesta serà la seva última etapa, no arribaria a jubilar-se, emmalaltí.

El Francisco moriria el 1983, la seva dona, la Francisca el 1987. Pel que fa als seus fills, Juan-Vicente, el més gran treballaria de transportista a la Sènia i Tarragona, on es jubilaria. El Salvador es casaria i es traslladaria a Massalió (Matarranya), on moriria als 60 anys d’edat, el 2010. El Julio, el més petit, també marxaria a treballar fora, a l’Hospitalet del Llobregat. Tots els germans han tingut descendents, però el cognom Lleonart no té continuïtat a Horta.

*Informació facilitada per ‘El Mas de Burot. Història social i econòmica’ de Salvador Cardó Sabaté (2016).